Una de les claus per a l’èxit del Consum Col·laboratiu és la creença de la gent en els “béns comuns”. En un viatge recent pel sud-est asiàtic he pogut observar de primera mà com les societats menys occidentalitzades (a les quals ens referim tot sovint com a “economies emergents”) s’organitzen de manera molt eficient al voltant dels “béns comuns” i tot sovint sense que els diners hi juguin un paper important. Des de la vida al carrer a Hanoi, on la gent fa servir les aceres per jugar a badminton, fins a les tribus del nord de Laos on la font del poble raja aigua constantment i és el centre neuràlgic de la vida diària.

En molts d’aquests entorns (tribals a vegades) la idea de compartir està molt arrelada. Ningú comprarà una escala si sap que un veí en té una i li pot deixar. De manera habitual considerem que els ciutadans d’aquests països són més pobres que la gent de Madrid o Barcelona en termes econòmics, però a la vegada cal reconèixer que disfruten d’un sentiment d’abundància i seguretat que no tenim la gent d’entorns més “desenvolupats” on gran part de la nostra vida diària funciona només a base de diners.

Durant el viatge he llegit “All that we share – A field guide to the commons” que es centra precisament en explicar l’importància dels “béns comuns”. En aquest article us destaco algunes de les idees més importants del llibre i us animo a la seva lectura completa.

Què són els “béns comuns”?

Els béns comuns és tot allò que compartim, que simplement pertany a tothom. Els béns comuns poden ser regals de la naturalesa (l’aigua, els boscos, l’espectre radioelèctric, etc.) o productes de la creació humana com Internet, parcs, tradicions artístiques o el servei públic de salut.

Els béns comuns no apareixen als balanços perquè (habitualment) no produeixen cap rendiment econòmic però sí que produeixen satisfacció i qualitat de vida. En general, les lleis i l’economia no estan preparades per tot allò que no cau dins la visió limitada de l’intercanvi de diners.

Alguns autors com Silke Helfrich (a càrrec de http://www.commonsblog.de) descriuen els béns comuns com una tercera via que complementa la dualitat “propietari/no propietari”. Cal veure els ciutadans com a participants actius, co-propietaris, co-creadors i ciutadans de les seves comunitats amb responsabilitats envers els altres i envers tots aquells recursos compartits. Molta gent ho definirà simplement com a “sentit comú”.

El primer gran problema per parlar dels béns comuns és la falta d’un vocabulari adequat, tant en català com en altres idiomes. Al final de l’article trobareu un mini glossari (a la web the OnTheCommons hi ha una versió més extesa) però encara hi ha moltes mancances.

Avui en dia molts d’aquests béns comuns es troben amenaçats per aquells qui volen apoderar-se’n i treure’n un benefici individual.

“Els mercats” com a ideologia dominant

El progrés, que temps ençà era vist com l’expansió gradual de la igualtat social i les oportunitats, ara es veu com l’expansió continuada de la privatització i la desregulació en l’entorn empresarial. Avui en dia sembla que tot està en venda per al millor postor: des dels noms del estadis fins a la seqüència de l’ADN que fa possible la vida.

El pitjor és que la privatizació dels béns comuns implica que les companyies prenen valuosos béns d’allò que pertany a tothom. A la vegada les companyies es desfan dels seus residus (gasos, líquids o brossa) en els boscos, rius o l’atmosfera que, de fet, són béns comuns. Tot sovint la descàrrega dels residus no té cap cost o amb un cost mínim per a les companyies. El resultat: beneficis per les companyies i pèrdues per a la resta de la gent.

Una altra mesura del fanatisme al qual s’ha arribat amb la defensa de “els mercats” és el tractament mediàtic de les mesures que països com Mèxic, Venezuela, Equador o Bolívia han posat en marxa per protegir els seus béns comuns (en molts casos per part de companyies estrangeres).

Per què és important actuar ara?

Societats modernes, com l’americana o l’europea, estan tan immerses en la mentalitat de “els mercats” que cada cop resulta més difícil que els ciutadans puguin imaginar-se una societat basada en els béns comuns o ni tant sols ser conscients d’aquells béns comuns que estan essent amenaçats en base a la defensa de les idees de “els mercats”. Molta gent ha arribat a creure que “els mercats” són l’única manera eficient per organitzar la societat.

L’acceleració en la privatització de les nostres vides ha reduït la quantitat i la qualitat de les experiències que la gent té amb els béns comuns.

El concepte de “nosaltres” està desapareixent. Estem dominats per les idees de “els mercats”: consumidor, propietat, privat, acumulació i benefici. Fem servir aquestes idees per organitzar les relacions amb els altres ciutadans.

Aquesta manera de pensar ens manté aïllats, espantats i sobretot en silenci. És molt difícil connectar amb els altres per descobrir les solucions comuns als problemes. La gent es creu sense capacitat per canviar les coses o per unir-se amb d’altres per aconseguir-ho.

Encara hi ha moltes societats en una fase de “modernització” (com les del sud-est asiàtic). Tot sovint “modernització” vol dir que la gent pagui per allò que abans rebia de franc.

L’aigua o els lavabos públics com a exemples de privatizació

L’ampolla d’aigua és un dels símbols més potents de la privatització dels béns comuns. A molts llocs del món quan t’asseus a un restaurant et porten un got d’aigua, no és el cas a moltes regions d’Espanya on el normal és haver de pagar per una ampolla d’aigua, en el millor dels casos et miren malament si demanes un got d’aigua. En el llibre es destaquen nombrosos casos on la comunitat local s’ha oposat a grans multinacionals (Nestlé en molts casos) que volien apropiar-se de l’aigua per embotellar-la i vendre-la. Recentment els italians han rebutjat una llei que volia permetre a companyies privades pendre el control del sistema públic d’aigua.

L’any 2004 els ciutadans d’Uruguay van ser els primers del món a declarar que tothom té dret a l’aigua i s’ha afegit a la Constitució del país. A ningú se li negará el dret a l’aigua per no poder pagar-la.

Podeu veure el documental de “Story of Bottled Water” per conèixer més detalls.

Un altre cas similar al de l’aigua, almenys a Espanya, són els lavabos públics que han anat desapareixent de les nostres ciutats. Ara cal anar a un bar o a un centre comercial per tenir accés a un lavabo públic. En alguns casos hi ha lavabos públics però cal pagar per accedir-hi. Potser haurem de posar en marxa el projecte conceptual de Consum Col·laboratiu “CLOO” (Community Loo)

Viatjant una mica pel món es pot observar que els lavabos públics s’han mantingut com a béns comuns en molts països, ja sigui perquè el pais està poc “modernitzat” o bé perquè la cultura inclou una major consciència de grup, com pot passar a Taiwan o Japó.

Una societat basada en els béns comuns

Passar a una societat basada en els béns comuns implica un canvi de paradigma que revisa els principis fonamentals de la nostra cultura de dalt a baix.

La “tragèdia dels béns comuns” és una idea que es va popularitzar amb l’article de Garret Hardin el 1968 a la revista Science. S’argumentava que la gent que comparteix la terra com a bé comú tendeix a degradar-la sense remei ja que tothom en vol obtenir el màxim rendiment. La terra acaba essent destruïda. Els conservadors han fet servir aquest argument per justificar la privatització dels béns comuns per a una millor utilizació dels recursos existents.

El que no és tant conegut és com Elinor Ostrom (la primera dona a guanyar el premi Nobel d’Economía l’any 2009) ha demostrat a partir d’exemples d’arreu del món (Suïssa, Kenya, Nepal, Turquia, etc.) que amb l’existència de mecanismes de control socials que regulin l’ús dels béns comuns aquests no pateixen cap degradació ni destrucció i, per tant, no hi ha cap necessitat de passar-los a mans de propietaris privats.

Un dels atacs més habituals a la idea dels béns comuns és el de clasificar-ho com a comunisme, res més allunyat de la realitat:

• El comunisme (els del passat i els pocs que queden actualment) no són societats basades en els béns comuns sino que funcionen amb una planificació centralitzada i burocràcies jeràrquiques per aconseguir objectius econòmics imposats per l’estat.
• Per contra, un societat basada en els béns comuns tendeix a funcionar a una escala que permet la participació i la presa de decisions de manera descentralitzada. Es busca sempre protegir la transparència, la igualtat social i altres valors que en un entorn burocràtic i centralista no s’acostumen a protegir.
• Tampoc cal confondre els béns comuns amb el sector públic. De fet, l’estat és capaç de destruir els béns comuns de manera tant eficient com l’economia de mercat. Els països comunistes en són un bon exemple.
• Els béns comuns poden ser propietats privades, per exemple el bar del poble on tothom es troba. La categorització de béns comuns rau més en l’esperit que no en el fet de que l’objecte sigui de propietat privada (individual o per una comunitat) o una propietat pública.

També ha arribat el moment de replantejar-se la propietat pública. Amb la crisi dels bancs, sembla que no hi ha altre remei que l’estat prengui control de les companyies que tenen pèrdues. Amb el mateix criteri hauria de ser vist com una bona idea que el govern gestioni companyies que tenen beneficis per poder finançar alguns dels serveis públics i ser més resistents davant de crisis econòmiques.

Un cas curiós en aquest àmbit és la Rothaus Brewery (fabricant de cervesa), que pertany a l’estat alemany de Baden-Württemberg i que no ha estat mai privatitzada malgrat que els conservadors estan al govern des de l’any 1948.

Creative Commons

Fins fa pocs anys un creador/artista només podia pensar en llicenciar el seu treball amb copyright (drets d’autor) tradicional o bé donar-lo al domini públic. En aquest últim cas l’autor perdia el control i, per exemple, una empresa podia apoderar-se’n i fer diners. Les històries de Disney són un dels exemples més coneguts d’apropiació d’històries de domini públic per al benefici empresarial.

Per resoldre el problema, Lawrence Lessig, professor de Dret a Harvard, va fundar l’any 2002 l’organització Creative Commons. Al cap de poc es van crear les “llicències Creative Commons” que permeten als autors oferir el contingut gratuïtament però a la vegada controlar l’ús de les seves obres per part de tercers. Si voleu conèixer tots els detalls podeu descarregar-vos el .pdf The Power of Open.

El logo del Creative Commons ha esdevingut una icona de la cultura de compartir.

Una de les millors coses de treballar en l’àmbit del Consum Col·laboratiu és que la majoría del contingut està disponible amb llicència Creative Commons (aquest mateix blog n’és un bon exemple).

Fa pocs dies Creative Commons ha engegat la campanya de donatius pel 2011

Què puc fer jo per ajudar als béns comuns?

Aconseguir una societat basada en els béns comuns és un gran repte. Hem patit com els governs han afavorit de manera indiscriminada a les grans empreses privades. Amb la crisi econòmica dels últims anys és possible que tinguem una bona oportunitat per enfortir els béns comuns. És important crear aquesta nova societat pas a pas, quan sorgeixin les oportunitats. La visió ha de ser: “quan sigui possible, protegir i enfortir els béns comuns”.

A títol personal, cal passar de la innacció habitual al “do-it-with-others”(DIWO) que és la versió col·laborativa del “do-it-yourself”(DIY)

Al final del llibre es donen 51 idees per ajudar a enfortir i expandir la idea dels “béns comuns”, feu-hi un cop d’ull.

Gràcies a les xarxes de comunicació existents, les bones idees s’expandeixen molt ràpidament. No hi ha hagut cap millor moment a la història per pensar globalment i actuar locament.

Per a la defensa dels béns comuns, com en la llibertat en general, cal estar alerta en tot moment. Es rebran atacs per part d’individus i empreses que volen aprofitar-se dels béns comuns i també per part del govern (sobretot en dificultats econòmiques o simplement per la ideologia de “els mercats”) on es redueix el suport als béns comuns i per tant també la seva efectivitat.

Mini glossari

Béns comuns (Commons): Allò que compartim. Creacions de la natura o la societat que ens pertanyen a tots de manera equitativa i que han de ser preservats per a futures generacions.
Societat basada en els béns comuns (Commons-based society): Una societat on l’economia, la cultura política i la vida en comunitat gira al voltant de la promoció d’una diversitat de béns comuns.
Solucions basades en els béns comuns (Commons-based solutions): Innovacions i polítiques que resolen els problemes ajudant a la gent a gestionar els recursos de manera cooperativa i sostenible.
Defensors dels béns comuns (Commoners): Aquells qui fan ús dels béns comuns i es dediquen sobretot a la defensa i restauració dels béns comuns.

Referències per a més informació

• A Espanya no us perdeu Platoniq y el seu últim projecte Goteo.org
• http://comunes.org/es/blog/
• onthecommons.org
• shareable.net
• blog.p2pfoundation.net
• www.newdream.org