Michel Bauwens és fundador i editor de la P2P Foundation. Les seves idees i escrits són brillants i ha publicat recentment un extens article “Blueprint for P2P Society: the Partner State & Ethical Economy” a Shareable.net que resumeix de manera ordenada i didàctica les seves idees sobre la nova societat P2P . Encara que no parla estrictament sobre Consum Col•laboratiu, el cita únicament com a exemple, hem cregut interessant proporcionar la traducció de l’article als nostres lectors.

---

Una nova manera de produir està sorgint. Amb això vull dir: una nova forma de produir qualsevol cosa, tant si es tracta de programari, alimentació o fins i tot ciutats. Estem descobrint ara (i en molts casos re-descobrint), que allò que una vegada va exigir organitzacions rígides i una societat definida per la mentalitat de les jerarquies, es pot fer també a través de la lliure associació amb altra gent.

També és cada vegada més clar que entrar en una era definida per una ètica d’associació lliure i l’horitzontalitat no significa que la institucionalitat en si desapareixerà, sinó que es veurà sotmesa a la més profunda de les transformacions. En el nou model institucional de la producció entre iguals (P2P), l’exemple més visible del qual és la indústria del programari lliure, podem distingir la interacció entre tres rols/partners:

1. Una comunitat de col.laboradors que creen els béns comuns del coneixement, el programari o els dissenys;
2. Una coalició emprenedora que crea valor de mercat a la part superior d’aquest patrimoni comú, i
3. Un conjunt d’institucions orientades a guanyar diners (“for-profit”) que manegen la “infraestructura de la cooperació”

Hi ha una clara divisió institucional del treball entre aquests tres rols.

Els col•laboradors creen el valor usable que es diposita en els béns comuns d’innovació compartida en àmbits com el coneixement, disseny i codi.

La institució “for-profit” facilita i defensa la infraestructura general per la cooperació que fa que al projecte “conjunt” sostenible. Per exemple, la WikiMedia Foundation recapta els fons per donar suport al espai al servidor sense el qual l’accés a la Wikipedia seria impossible.

La coalició emprenedora fa als contribuidors individuals “sostenibles”, en proporcionar-los un ingrés i, molt sovint contribueixen també a la subsistència de les associacions “for-profit”

Podem aprendre alguna cosa sobre la política d’aquesta nova manera de crear valor? Alguna cosa que fos útil no només per a aquestes comunitats particulars, sinó també per a la societat en general? Hi ha potser un nou model de poder i democràcia col•laborativa des d’aquestes noves pràctiques socials que poden ser una resposta a la crisi contemporània de la democràcia? La meva resposta serà un rotund sí, i per reforçar-ho més, explicaré com estem sent testimonis d’un nou model per a l’estat. Un estat ‘P2P’ (peer-to-peer), si es vol.

Fem una ullada a les mecàniques del poder i la política de producció P2P (entre persones o iguals) estudiant els tres rols que configuren aquesta nova forma d’institucionalitat posada en marxa.

1. La lògica post-democràtica de la comunitat

Abans de res, i de manera bastant sorprenent, aquestes comunitats no són democràcies. Per què és així? Molt senzill, perquè la democràcia, el mercat, i la jerarquia són maneres d’assignació quan es gestionen recursos escassos.

En la jerarquia, els superiors decideixen, al mercat, els preus decideixen, en una democràcia, “nosaltres” decidim. Però quan els recursos són abundants, ja que són immaterials (com el coneixement, el codi i els dissenys), que poden ser copiats i compartits amb un cost marginal, la jerarquia, el mercat i la democràcia es fan realment innecessaris.

Aquestes comunitats són realment poliarquies i el poder s’organitza en base al mèrit, de manera distribuïda, i ad hoc. Tothom pot contribuir, sense demanar permís, però no haver de demanar permís “a priori” es complementa amb mecanismes de validació comunal “a posteriori” , on les persones amb reconeguda experiència i que són acceptats per la comunitat, els anomenats “mantenidors” i els “editors”, decideixen quin programa/millores són acceptables. Aquestes decisions requereixen experiència, no un consens comunal.

La tensió entre la participació oberta i la selecció de l’excel•lència és una cosa a que tot sistema social s’ha d’enfrontrar, i la producció entre iguals (P2P) l’ha resolt d’una manera força elegant. La genialitat de la solució no és que eviti els conflictes, però que per “disseny” limita els conflictes innecessaris en permetre la màxima llibertat humana d’una manera compatible amb l’objectiu de cooperar. De fet, la producció entre iguals (P2P) és sempre “orientat a objectes/objectius” mitjançant cooperació, i és l’objecte (o objectiu) en particular el que impulsarà la forma particular, triada pels participants, a manera de mecanismes “de govern”.

El principal mecanisme d’assignació en projectes d’aquest tipus, que substitueix el mercat, la jerarquia i la democràcia, és una distribució de tasques. A diferència del model industrial, ja no hi ha una divisió del treball entre llocs de treball, i la coordinació mútua funciona a través del que els científics anomenen la senyalització “stigmergic” [nota: no he trobat traducció al català. Stigmergic es refereix a un mecanisme de coordinació espontani, indirecte i coordinat]

Com que l’ambient de treball està dissenyat per ser totalment obert i transparent (això es diu “holoptisme”), cada persona que hi participa pot veure el que es necessita, o no, i decidir en conseqüència la possibilitat d’iniciar la seva contribució particular.

El que és notable amb aquest nou model és que s’ha assolit la capacitat per a la coordinació tant a nivell mundial, com per les dinàmiques de grups petits que són característics dels tribus humanes, i que tot això s’aconsegueix sense “comandament i control”. De fet, podem dir que la producció entre iguals (P2P) ha permès dinàmiques de grups petits a escala global.

Per descomptat, al estar treballant junts poden haver-hi conflictes entre aquells que contribueixen, i passa sovint, però no es resolen per un decret autoritari, sinó amb “negociació coordinada”. Les diferències són dirimides en els fòrums, llistes de correus i xats que aquestes comunitats utilitzen per coordinar la seva feina.

La decisió jeràrquica, per exemple, la decisió d’acceptar o no un pegat per a un programa que és necessari per protegir la qualitat i l’excel•lència del producte, es compensa amb la llibertat de divergir (“fork”). Això significa que els participants en desacord sempre poden prendre el codi base amb ells, i crear una altra versió, on les seves opcions prevaldran. No és una decisió fàcil de prendre, però sí crea un contrapoder. Els “mantenidors” saben que decisions injustes i unilaterals donarien lloc a un una pèrdua de membres de la comunitat i a l’aparició de múltiples variants (“forks”).

2. La relació entre la comunitat i la coalició emprenedora

Quina és la relació entre aquesta coalició emprenedora i el bé comú del que deriven el seu valor? La coalició dóna suport als qui proporcionen valor per la utilitat pública (perquè puguin viure d’això), i també pot donar suport a les institucions “for-profit”. Per exemple, IBM paga els salaris als desenvolupadors que contribueixen al codi comú de Linux, i dóna suport a la Fundació Linux (sense ànim de lucre) amb subsidis. D’aquesta manera, es co-produeixen i mantenen els béns comuns sobre els quals IBM basa el seu èxit.

Per descomptat, en fer això, Linux es converteix en el s’ha anomenat “patrimoni comú de les empreses”, segons explica l’editor de Linux Journal, Doc Searls,:

“Linux s’ha convertit en una projecte econòmic conjunt d’un grup d’empreses, de la mateixa manera que VISA és una iniciativa econòmica conjunta d’una sèrie d’institucions financeres. Com s’indica a l’informe de la Fundació Linux, les empreses participen amb Linux per una varietat de raons comercials”.

Un informe de la Fundació Linux relatiu a la feina el kernel (nucli) de Linux és molt clar:

“Més del 70% de tot el desenvolupament del nucli, es pot demostrar, és realitzat pels desenvolupadors que estan sent pagats pel seu treball. Més del 14% és aportat per desenvolupadors que no són remunerats i independents i el 13% és aportat per persones que poden ser o no ser pagades (dada no coneguda), per la qual cosa podria ser que fins al 85% del desenvolupament del nucli fos fet per treballadors pagats pel seu treball. El nucli de Linux, llavors, és en gran part el producte de professionals, no de voluntaris”.

Però això no és tota la història. Timothy Lee explica que la “corporatizació” de Linux no ha fet canviar el seu model d’organització de base:

“… El que importa és la forma en què els projectes de codi obert s’organitzen internament. En un projecte de programari tradicional, hi ha un cap de projecte que decideix el que el producte inclourà i assigna als empleats per desenvolupar les diverses funcions. Per contra, no hi ha ningú dirigint el desenvolupament global del nucli del Linux. Sí, Linus Torvalds i els seus lloctinents decideixen en última instància quines revisions/millores s’inclouran en el nucli, però Red Hat, IBM, Novell i els empleats que treballen en el nucli de Linux no reben ordres d’ells. Treballen en el que ells (i els seus respectius clients) creuen que és més important, i l’única autoritat de Torvalds és decidir si els pedaços/millores que es presenten són prou bones per incloure-les en el nucli (kernel). “

Clay Shirky, autor del llibre “Here Comes Everybody: The Power of Organizing Without Organisations”, posa èmfasi en què les empreses que treballen amb Linux, com IBM, “han cedit dret d’administrar els projectes pels que estan pagant, i han permès als seus competidors tenir accés immediat a tot el que fan. No és un producte d’IBM. ”

Vull remarcar doncs, que tot i que empreses que cotitzen en borsa s’alien i participen en la producció entre iguals (P2P), la creació del valor per part de la comunitat continua essent el nucli del procés, i que en un grau substancial la coalició emprenedora, ja segueix aquesta nova lògica, on la comunitat és el primer, i els negocis són secundaris. En aquest model, la lògica de negoci s’ha d’adaptar a la lògica social. És en altres paraules, es tracta d’una “economia ètica”.

3. La lògica democràtica de les institucions “for-profit”

La producció entre iguals (P2P) es recolza sovint en una infraestructura costosa que facilita la cooperació. No hi hauria Wikipedia sense el finançament dels seus servidors, ni tampoc programari lliure o de maquinari obert, sense mecanismes de suport similars. Aquesta és la raó per la qual les comunitats de codi obert han creat una nova institució social: l’associació “for-profit” (orientades al benefici econòmic)

Un cop més, una important innovació social, perquè, a diferència de les clàssiques institucions sense ànim de lucre o no governamental, aquestes no funcionen des del punt de vista de l’escassetat. Clàssicament les ONG segueixen funcionant igual que altres institucions industrials, com ara les corporacions i el el mercat, ja que consideren que els recursos han de ser calculats i gestionats.

Per contra, les noves associació “for-profit” només tenen un paper actiu en la capacitació i l’apoderament de la comunitat per possibilitar la col•laboració, mitjançant l’aprovisionament de la infraestructura requerida, i no pel control dels seus processos de producció. Aquestes associacions tenen l’únic propòsit de beneficiar a la comunitat de la qual són l’expressió, i aquesta és la bona notícia, en general s’administren de forma democràtica. I així ha de ser, perquè una institució antidemocràtica frenaria molt les contribucions de la comunitat de participants.

Ara, aquí està la clau, com en diries d’una institució que és responsable del bé comú de tots els participants, en aquest cas, no els habitants d’un territori, sinó de les persones involucrades en un projecte similar? Jo diria que aquest tipus d’institució “for-profit” té una funció molt similar a la que comunament s’assigna a l’Estat.

Encara que l’Estat és sempre una institució de classes que defensa una disposició particular de privilegis socials, mai no pot ser únicament un simple instrument de dominació dels privilegiats, sinó que també necessita gestionar la utilitat pública. En la mesura en què se’l vegi defensant la utilitat pública, la majoria de la gent ho veurà com una forma d’estat acceptable o fins i tot bò. D’altra banda, en la mesura que no ho faci, perd legitimitat, i serà vist cada vegada més com una font d’opressió liderat per una minoria.

En termes generals, un estat reflecteix l’equilibri de forces en una societat en particular.L’estat del benestar era una forma acceptable perquè es basava en un compromís social i en la força d’un moviment obrer fort, al mateix temps que una forma de “temor de Déu” va ser inculcat per les capes més privilegiades davant l’existència d’una formad’Estat alternatiu [comunisme] que podria haver arrabassat la lleialtat dels seus ciutadans.

Aquesta alternativa es va esfondrar el 1989, amb els moviments socials en l’Occident. Es va afeblir encara més per la decisions socials, polítiques i econòmiques de des-industrialitzar els països desenvolupats des de 1980. Des de llavors, l’estat del benestar poc a poc ha donat pas a l’estat de benestar modern facilitat per les empreses (de vegades anomenat “estat de mercat”), que només ajuda als privilegiats, desmunta els mecanismes de solidaritat social i empobreix a la majoria de la seva població, debilitant fatalment a la classe mitjana.

Aquest sistema no pot tenir cap legitimitat a llarg termini, ja que trenca qualsevol contracte social que pugui garantir la pau social. És difícil obtenir lleialtat amb la promesa de cada vegada més dolor i opressió!

Això significa que estem presenciant no només la mort de l’estat de benestar social, sinó també la mort i la impossibilitat lògica de l’Estat de benestar corporatiu neoliberal.També hem d’afegir que fins i tot l’estat de benestar s’ha convertit en un problema. La raó principal és que la seva base social, la classe de treballadors industrials occidentals i els seus moviments socials, s’han convertit en minories demogràfiques a occident, i que els mecanismes de l’estat del benestar, fins i tot quan funcionessin, no ajudarien molt a la majoria social actual, sovint freelances/autònoms que treballen de manera precària en àmbits del coneixement o els serveis.

D’altra banda, el funcionament paternalista i burocràtic de moltes de les institucions de l’Estat de benestar s’està convertint en inacceptable per a la nova classe de treballadors del coneixement que demanen més autonomia personal i social. Moltes de les altres funcions socials positives de l’Estat de benestar han estat debilitades per les reformes neoliberals que busquen introduir la lògica del sector privat en el sector públic.

4. Cap a un “Estat-Soci”

Podem imaginar un nou tipus d’Estat? Introduïm el concepte d’un “Estat-Soci” (Partner State) L’”Estat-soci”, en primer lloc teoritzat pel politòleg italià Cosma Orsi, és una forma d’Estat que permet i facilita la creació de valor social per part dels seus ciutadans. Es protegeix la infraestructura de cooperació que és el conjunt de la societat.

L’ “Estat-Soci” pot existir a qualsevol nivell territorial com un conjunt d’institucions que protegeixen el bé comú i faciliten als ciutadans poder crear valor. Prenen a escala territorial, el rol que les institucions “for-profit” tenen en un projecte a gran escala. Així com les associacions “for-profit” treballen per a aquells que afavoreixen la utilitat pública com a col•laboradors en projectes concrets, l’ “Estat-Soci” treballa per als ciutadans.

Això és necessari perquè igual que la mà invisible del mercat és un mite, també ho és la mà invisible del procomú. La gent que defensa la utilitat pública tendeix a preocupar-se per la seva part del patrimoni procomú i no de la societat en conjunt. Aquesta atenció específica pel tot, requereix del seu propi conjunt d’institucions!

La bona notícia és que, l’ “Estat-Soci” ja existeix i es pot veure en acció, almenys en una forma embrionària local. Fa uns anys, vaig visitar la ciutat de Brest, a la Bretagne francesa. Brest no és una ciutat bonica, tot i que està incrustada en una regió natural de gran bellesa. Va ser bombardejada durant la Segona Guerra Mundial i es van construir una gran quantitat d’habitatges socials poc atractius dels quals un s’oblida ràpidament. Michel Briand, assistent de l’alcalde, i el seu equip de treballadors de la ciutat van tenir una brillant idea: per què no fer servir el món virtual per millorar la vida social “real” a la ciutat?

L’equip va crear versions locals de Facebook, YouTube i Flickr, va ajudar a les associacions locals a desenvolupar una presència online, es va realitzar una gran inversió en formació, i fins i tot es va construir una biblioteca física, on els ciutadans poden demanar prestat material per produir. Un dels seus projectes va ser la revitalització d’antics ‘camins de contraband’ per tal d’atraure els amants del ‘trekking’. Així que van decidir “enriquir virtualment” els camins.

I aquí és on la innovació social entra en joc: l’Ajuntament no ho va fer substituint la ciutadania (és a dir, l’Estat proveeix), ni tampoc demanant al sector privat de prendre la iniciativa (privatització o associacions público-privades). El que van fer va ser capacitar els equips locals de ciutadans per poder crear valor afegit.

Això va succeir a través de diverses formes, com ara la creació de galeries de fotos de monuments notables, les recopilació d’històries orals, i molt més. Fins i tot l’ “enregistrament d’ocells” tenia el seu espai! Aquest és l’ “Estat-Soci”, és a dir, aquell en què les autoritats públiques creen l’entorn adequat i la infraestructura de suport perquè els ciutadans puguin aportar valor mitjançant el treball P2P i del qual es beneficia la societat en conjunt .

S’estimula una economia local pròspera, així com que empresaris locals creïn valor afegit i s’atrauen més turistes. Michel Briand i el seu equip van treballar sense descans “per al benefici dels ciutadans”, millorant la seva capacitat per crear valor cívic. Òbviament, el coneixement i la cultura creada constitueix un bé comú i vibrant. Si ampliem aquest tipus de comportament a nivell nacional i fins i tot a escala supranacional, tenim una forma d’Estat que fomenta el bé comú i on la gent amb interès en la utilitat pública pot crear valor.

Per descomptat, es poden esmentar altres exemples també. La regió austríaca de Linz s’ha declarat regió del Comuns, la ciutat de Nàpols ha creat la posició “Assistent de l’alcalde en temes d’utilitat pública”, i a San Francisco ha creat un grup de treball per promoure l’economia de la col•laboració i el compartir.

Però hi ha un perill latent aquí i això es veía reflectit en el programa Gran Societat (Big Society) al Regne Unit, que utilitza un llenguatge superficialment similar al de l’autonomia ciutadana i l’acció, però amaga una pràctica completament diferent: es basa en una estratègia que debilita encara més l’estat del benestar i els seus mecanismes. Un “Estat-Soci” no pot basar-se en la destrucció de la infraestructura pública que permet i facilita la cooperació.

Això pot ser que no fos la intenció inicial de Rubio Philipp i la seva orientació a la societat civil “Red Tories” però sens dubte és el que el govern de David Cameron va posar en pràctica amb la Gran Societat ( Big Society) . La producció entre iguals (P2P) del valor comú (procomú) requereix de riquesa cívica i fortes institucions cíviques! És a dir, el concepte de “Estat-Soci” transcendeix i inclou al millor de l’estat del benestar: mecanismes de solidaritat social, un elevat nivell educatiu, i una vibrant vida cultural amb abundant suport públic.

El que els conservadors britànics van fer va ser utilitzar la retòrica Gran Societat (Big Society) per tractar d’afeblir encara més els que quedava de la solidaritat social i deixar a la gent sense cap tipus de suport més enllà del seu propi enginy. No hi va haver capacitació ni facilitació, sinó més aviat el contrari.

Encara que la producció entre iguals (P2P) emergeix com una via de subsistència durant temps adversos, una societat pròspera basada en la utilitat pública requereix d’un “Estat-Soci”, és a dir, una xarxa d’institucions “for-profit” que es gestionen de manera democràtica i que protegeixen la utilitat pública a escala territorial.

5. Una crisi de valors de l’economia capitalista

La producció entre iguals (P2P) existeix en relació a una coalició d’emprenedors que creen valor de mercat a la part superior dels béns comuns. No obstant això, l’augment exponencial en la creació de valor per part d’usuaris productius, o “produsers” com Axel Bruns els identifica, crea problemes i contradiccions en l’economia política actual.

En efecte, això crea un gran problema per a un sistema capitalista, i també per als treballadors com l’hem concebut tradicionalment, perquè els mercats es defineixen com la manera d’assignar aquells recursos escassos. D’altra banda, el capitalisme és, de fet, no només un sistema d’assignació de l’escassetat, però en realitat un sistema d’enginyeria de l’escassetat. Només es pot acumular capital mitjançant la constant reproducció i ampliació de les condicions d’escassetat. Quan no hi ha tensió entre l’oferta i la demanda, no hi pot haver mercat i no hi ha acumulació de capital.

El que els productors entre iguals (P2P) estan fent, per ara sobretot en l’esfera de la producció immaterial del coneixement, el programari i el disseny, és la creació d’ una gran quantitat d’informació i coneixement útil de fàcil reproducció/còpia, que no pot ser directament traduït amb un valor de mercat, perquè no és escàs sinó ben al contrari, és de fet sobre-abundant. I aquesta activitat és realitzada per treballadors del coneixement, que produeixen a una escala tan massiva, que el seu excés d’oferta/producció els converteix en treballadors precaris.

Per tant parlem d’un èxode de capacitat productiva (en forma de producció directa de valor usable), fora de l’actual sistema econòmic i funcionant als marges del sistema. En el passat, sempre que aquest èxode passava – d’esclaus en l’imperi romà durant la decadència, o dels servents al final de l’Edat Mitjana – és precisament l’època en què es donaven les condicions transicions importants i fonamentals a nivell social i econòmic.

De fet, sense una dependència substancial en el capital, les matèries primeres i la mà d’obra, és difícil imaginar la continuació del sistema capitalista.

El problema de la creació de valor que la col•laboració a través d’Internet ha permès és que es passa totalment per alt el funcionament normal del sistema econòmic. El funcionament normal requereix que els augments en la productivitat siguin recompensats d’alguna manera i que aquests premis permetin als consumidors obtenir un ingrés i comprar productes en el mercat.

Però això ja no passa. Usuaris de Facebook i Google creen valor comercial per a aquestes plataformes, però només de manera molt indirecta i no són recompensats de cap manera per aquesta creació de valor. Ja que allò que estan creant no és el que es converteix en mercaderia en el mercat de béns escassos, no hi ha retorn en forma d’ingressos per a aquests creadors de valor. Això significa que les plataformes de “social media” estan exposant d’una falla important en el nostre sistema.

Per tant la corrent anomenada “economia del coneixement” és una farsa i un somni impossible, perquè els béns abundants no funcionen bé en una economia de mercat. En vista de la creixent precarietat que espera als treballadors del món, hi ha alguna manera de sortir d’aquest dilema? Es pot restaurar el circuit de retroalimentació que s’ha trencat?

6. La prefiguració d’un nou model social

Per estrany que sembli, la resposta es pot trobar en els recents moviments polítics dels Indignats (o Occupy en anglès) , que no només han demostrat mecanismes de producció entre iguals (P2P) per a la seva agenda política, sinó que també han donat exemple de noves pràctiques en els negocis i en la creació de valor. Aquestes pràctiques eren de fet molt similars a l’ecosistema d’institucions que existeixen per a la producció del programari lliure o en les comunitats que generen maquinari obert. Això no és una coincidència.

Mirem una mica enrere i observem el funcionament de Occupy Wall Street (OWS) al Zuccoti Park [nota traductor: iniciativa comparable al moviment dels Indignats a les principals places d'Espanya] quan encara estava en funcionament la tardor passada. Al centre, hi havia un públic productiu, que aconseguia consens a través de l’Assemblea General i que oferia tot tipus de models (“Mic Check”, campaments de protesta, grups de treball, etc) que, de la mateixa manera que el codi obert , podien ser copiats i portats a la pràctica per comunitats similars d’arreu del món, alhora que també podien ser modificats per adaptar-se a les necessitats locals (això es diu ‘fork’ en el llenguatge de codi obert). Si no contribueixes, no pots tenir veu, de manera que el compromís era i és necessari.

Aquesta comunitat tenia tot tipus de necessitats com ara alimentació, refugi i atenció mèdica. Creuen que simplement es va recórrer a l’economia de mercat per a això? No, però també sí, encara que d’una manera “qualificada”. M’explico.

OWS (o els Indignats) van configurar tot tipus de grups de treball per trobar solucions a les seves necessitats físiques, en altres paraules, l’economia va ser considerada com un sistema d’aprovisionament, com s’explica en el meravellós llibre de Marvin Brown Civilizing the Economy, i són els ciutadans, organitzats en grups de treball que decideixen el sistema d’aprovisionament que seria apropiat tenint en compte els seus valors ètics.

Per exemple, els agricultors orgànics de Vermont proporcionaven menjar gratis als campistes, que era preparat per xefs de voluntaris, però això va tenir un efecte secundari negatiu. Als venedors ambulants locals, en general immigrants pobres, no els va anar massa bé. Amb tot el món menjant gratis ja no podien vendre els seus productes amb facilitat. La resposta a aquest drama va ser que els ocupants es van preocupar pels venedors. Van crear un “Projecte per Venedors Ambulants” per aconseguir fons i comprar menjar als venedors.

Bingo, de cop, OWS (o els Indignats) han creat una economia que funciona bé i és ètica, que és a alhora un mercat dinàmic, però que també funciona en harmonia amb el sistema de valors dels ocupants/indignats. El que és crucial aquí és que es tractava dels ciutadans que van decidir en el sistema d’aprovisionament més adequat i no la propietat i els propietaris de diners en una economia que està divorciada dels valors ètics.

Què podem aprendre dels models incipients de OWS (o els Indignats) si els generalitzem sobre la societat en conjunt?

Avui en dia, se suposa que el valor és creat en l’esfera privada, per empreses amb fins de lucre, i reconeguem que la societat civil és només una categoria marginal: és el que podem dedicar una mica de temps quan arribem a casa, esgotats després del nostre treball remunerat. Això es trasllada al nostre vocabulari al referir-nos a les organitzacions de la societat civil com organitzacions sense ànim de lucre o organitzacions no governamentals (ONG).

El sistema en conjunt està dirigit de manera que l’estat del benestar s’ha convertit cada vegada més en un estat del benestar corporatiu neoliberal, on els guanys es privatitzen i les pèrdues se socialitzen. En altres paraules, el mateix Estat s’ha convertit en una extensió de les corporacions i està cada vegada menys al servei de la ciutadania. Podem veure el progrés d’aquest model en la manera com la Troica està imposant la política de “tala i crema” al cor d’Europa. Ex: Grècia, que no és ni molt menys un “feble” país en desenvolupament.

Els models de OWS (i els Indigants) i de codi obert (Open Source) ens mostren una nova realitat molt possible, un model on l’esfera cívica democràtica, la utilitat pública productiva i un mercat vibrant poden coexistir per al benefici mutu:

1. Al centre de la creació de valor hi ha diversos àmbits de la utilitat pública, on es dipositen les innovacions perquè tota la humanitat les pugui compartir i construir-hi a sobre
2. Aquests béns comuns estan facilitats i protegits a través de les associacions civils sense ànim de lucre, amb l’equivalent nacional de l’Estat-Soci, que facilita, potència i permet la producció social
3. Al voltant dels béns comuns sorgeix una vibrant economia orientada cap al bé comú duta a terme per diferents tipus d’empreses ètiques, l’estructura jurídica de les quals es vincula als valors i objectius comuns de les comunitats, i no als interessos dels accionistes privats interessats maximitzar el benefici a qualsevol preu

Quan els tres cercles es creuen els ciutadans són els qui decideixen sobre la forma òptima per als seus sistemes d’aprovisionament.

Aquest model pot existir com un submodel dins del capitalisme, i en part ja ho fa en el sistema actual, com ara amb l’ecosistema de negocis al voltant del programari de codi obert. També podria arribar a ser, amb alguns “hacks” necessaris, la lògica del nucli d’una nova civilització. El moviment dels Indignats no ha mostrat només polítiques prefigurativas, sinó que de fet també ha mostrat l’economia prefigurativa.

Una qüestió molt diferent és, per descomptat, com ho arribem a implementar? Una resposta parcial és que per a això serà necessari no només moviments socials de gran abast que defensin la reforma i la transformació social, sinó també una transformació encara més més profunda i la maduració del model de producció entre iguals (P2P).

Avui en dia, tenim un proto-mode de producció que és totalment interdependent amb el sistema del capital. No hi hauria reproducció social dels treballadors involucrats, si no fos per la infraestructura pública general proporcionada per l’Estat, però més específicament, sinó fos pels ingressos produïts en treballar per a empreses capitalistes.

Hi ha alguna possibilitat de crear un model de producció entre persones (P2P) realment autònom? Un que pogués crear el seu propi cicle de reproducció? Per a això proposem dos ‘hacks’.

El primer és l’ús d’un nou tipus de llicència, la llicència de producció entre iguals (P2P), que ja ha estat proposat per Dmytri Kleiner. Aquesta llicència per compartir proposa que tots els que contribueixen al procomú, també puguin fer servir el procomú. El segon hack consisteix a crear vehicles independents per l’emprenedoria en forma d’empreses que no es mouen únicament pel lucre, sinó que són empreses ètiques i els membres són els que defensen la utilitat pública i té com a missió el suport als béns comuns i als seus col·laboradors.

Seguint l’exemple de Neal Stephenson en el seu relat de ficció The Diamon Age, i la pràctica pionera de la xarxa cooperativa Les Índies, proposem que es diguin ” filés”. Les filés estan orientades a objectius i dirigides pel seu propòsit, amb el suport de les comunitats, que operen en el mercat, a una escala global, però que treballen per la utilitat pública.

D’aquesta manera, la reproducció social dels defensors del procomú ja no dependrà del cicle d’acumulació de capital, sinó del seu propi cicle de creació de valor. En combinació amb els moviments socials i la representació política, creiem que aquests tres components serien la base d’una nova hegemonia social i política, que seria la força social bàsica que empenyerà la transformació social per un aprofundiment i ampliació dels models de producció entre persones (P2P), des de la microeconomia, fins a la macroeconomia.

7. Cap a una civilització basada en economies d’abast, no en economies d’escala

Després de la divisió internacional del treball imposada per la globalització, l’objectiu principal és ser capaç de produir més d’una unitat, per tal de reduir el preu unitari tan com sigui possible i aniquilar la competència. Les empreses multinacionals i marques globals tenen ara cadenes de valor molt complexes, on diverses parts d’un producte són produïts en massa en diferents parts del món.

No obstant això, el sistema té evidents punts febles. Una debilitat és que força els monocultius, tant de tipus agrícola, com també els monocultius de tipus industrial, per exemple es pot citar la dependència de l’economia costanera de la Xina en relació a les exportacions. Aquest últim exemple posa de relleu un segon problema relacionat.

La competència fa que els preus baixin sense remei, per la qual cosa, en la dècada de 1980, les empreses occidentals dominantsc van canviar la seva estratègia. Van abandonar als costosos treballadors occidentals i es va traslladar la producció industrial amb poc marge de benefici a països de salaris baixos. Per poder mantenir amplis marges de benefici es va ampliar el règim de propietat intel·lectual per obtenir renda i guanys extraordinaris a través de patents, copyright(drets d’autor) i marques comercials protegides.

Com escriu Thijs Markus sobre Nike al bloc de Rick Falkvinge, si vols vendre sabates de $5 a $150 al occident, és millor tenir un règim de propietat intel·lectual tan repressiu com sigui possible. D’aquí la necessitat de SOPA, PIPA, ACTA i altres intents de criminalitzar el dret a compartir.

Però hi ha, per descomptat, un problema més fonamental: tot el sistema de globalització i els avantatges de les economies d’escala fonamentalment es basen en un transport mundial barat i per tant, la disponibilitat contínua i sobreabundant de combustibles fòssils. Després del pic del petroli (Peak Oil), i per tant la fi del petroli barat, i amb la contínua explosió de la demanda per part els països BRIC , el més probable és que tot el sistema s’ensorri, no en un dia, és clar, però a poc a poc, encara que es poden esperar també salts no lineals cap avall.

L’equilibri puntuat no és només una característica dels sistemes biològics, sinó dels sistemes socials! Això significa que competir en base a l’escala, encara que segueix sent eficaç avui dia, en última instància, és un joc que perdrà rellevància i que finalment, només pot ser jugat per aquells que no es preocupen per la destrucció del nostre planeta. Quin joc poden jugar els altres? El constant augment dels preus dels combustibles fòssils significa que la innovació i la feina ben feta han de trobar una altra sortida. En realitat, es tracta d’inventar un altre joc completament nou.

Però primer, una breu ressenya històrica, ja que aquesta dramàtica transició ja ha passat abans…

Mentre que a finals del segle V els romans seguien lluitant per la corona de Cèsar August, els “bàrbars” germànics ja estaven a les portes de l’imperi, i les comunitats cristianes ja prefiguraven els valors d’una nova era de amb més importància de les economies locals i que no es basaria en una economia d’escala, sinó en una economia d’abast.

I què són les economies d’abast? Com un avançament, per ara, aquesta breu definició: “Una economia d’abast existeix entre la producció de dos béns, quan dos béns que comparteixen costos es produeixen junts de manera que el cost es redueix en conjunt”. En altres paraules, una cosa que redueix el cost comú d’un factor de producció, no produint més d’una unitat sinó mitjançant la reducció de costos en compartir infraestructures.

Però reprenem el nostre breu recorregut històric.

A mesura que l’Imperi Romà ja no podia assumir els costos de la seva pròpia escala/complexitat i els subministraments d’or i esclaus es van convertir a poc a poc en més problemàtics, els propietaris més intel·ligents van començar a alliberar als seus esclaus, però els mantenien lligats contractualment a la terra com “colons” (serfs). D’altra banda, les persones lliures cada vegada pagaven més impostos i buscaven la protecció enfront de la fallida econòmica personal en aquests mateixos propietaris.

Per tant, un dels costats de l’equació va ser el renaixement de economies locals, pura i simplement perquè el sistema ja no podia suportar més l’escala global de l’imperi. El nou sistema “post-romà” també va inventar un nou sistema d’innovació basat en els avantatges d’abast, no d’escala. En efecte, com que les ciutats es van buidar – i amb això el sistema de coneixement de les biblioteques urbanes, l’educació a casa i les acadèmies d’elit – els cristians van inventar nous monestirs, centres de coneixement agraris.

Però l’important és que encara que el sistema físic es gestionava a nivell local, l’Església Cristiana en realitat funcionava com una comunitat de disseny obert a nivell mundial. Monjos i manuscrits van viatjar i van difondre les innovacions creades pels treballadors-monjos. Tot i que Europa va decaure inicialment quan les restes de l’imperi es van col·lapsar després de la primera revolució social europea del 975, aquest nou sistema va crear les llavors de la primera revolució industrial medieval.

Entre el segle X i el segle XIII, sobre la base d’una cultura unificada del coneixement, Europa va començar a florir de nou. Europa va tornar a introduir els diners d’interès negatiu, que manté l’acumulació de riquesa per part de les èlits sota control, va duplicar la seva població, i van tornar a créixer belles ciutats moltes dels quals van ser gestionades democràticament per consells gremials, i es va inventar el P2P de les universitats a Bolonya al segle XI. Aquest primer Renaixement es basava en l’economia d’abast, el conjunt unificat de coneixements que els intel·lectuals i els artesans europeus podien aprofitar. Els gremis tenien els seus secrets, però els portaven allà on fos que es construïen les catedrals.

La mateixa experiència va ser reiterada el 1989, a escala nacional, en circumstàncies més adverses, quan es va aïllar a Cuba i ja no podia confiar en els avantatges d’escala del sistema soviètic. La crisi cubana de 1989 prefigura la situació actual del món, ja que la seva situació va experimentar el pic del petroli (Peak Oil) propi quan els soviètics van suspendre abruptament el lliurament de petroli a preus inferiors als del mercat mundial. Encara que al principi els cubans van tornar a la utilització de rucs i el pes mitjà (kg) de la població es va reduir, els governants van prendre una sèrie d’iniciatives interessants.

En primer lloc van alliberar l’esperit empresarial local, mitjançant la concessió de més autonomia a les cooperatives agrícoles locals, i en segon lloc es va mobilitzar el coneixement de base de la població, inclosos els dels habitants urbans. Però, en tercer lloc, i potser el més important, es van crear una sèrie d’instituts agrícoles amb l’objectiu primordial d’emular i facilitar la difusió de les innovacions locals . Encara que hi hagi altres falles del sistema totalitari a Cuba, aquest experiment de disseny obert va funcionar millor que la més optmista de les expectatives.

Com documenta Bill McKibben, Cuba produeix actualment un quantitat abundant d’aliments nutritius i orgànics amb una fracció dels combustibles fòssils utilitzats en l’agricultura industrial. I ho fan de la mateixa manera que l’exemple anterior de l’Església cristiana a l’edat mitjana europea: per l’intercanvi de coneixements per a crear economies d’abast. Les innovacions agrícoles es van extendre ràpidament per tot el país i van ser adoptades per tots.

De fet, les economies d’escala funcionen bé durant els períodes de «ascens» d’energia, quan més i més energia es fa disponible [a baix preu], però funcionen malament en els períodes de «descens» d’energia quan l’oferta global d’energia i recursos disminueixen. El que es requereix en aquest moment són economies d’abast, quan ja es pot “escalar a títol individual”, i com passa avui amb la nova infraestructura es possible la “producció sota demanda”.

Les economies d’abast és del que es tracta quan parlem de producció entre iguals (P2P) (en les seves diverses variants de coneixement obert, la cultura lliure, programari lliure, dissenys oberts i compartits, maquinari obert i la fabricació distribuïda, etc).

Recapitulem identificant allò que està malament amb l’actual sistema global, que es basa en la seva totalitat en economies d’escala, i de fet en molts casos fa que les economies d’abast il·legals.

1. El nostre sistema està basat en la creença d’un creixement infinit i la disponibilitat infinita de recursos, malgrat el fet que vivim en un planeta finit, anomenarem a aquesta funció, “pseudo-abundància” fora de control.
2. El sistema actual considera que les innovacions haurien de ser privatitzades i només estar disponibles amb el permís o per un preu molt alt (el règim de propietat intel·lectual), de manera que l’intercanvi de coneixement i la cultura sovint és un delicte, anomenarem a aquesta funció, generació “d’escassetat artificial”.

Les metodologies de producció entre iguals (P2P) es basen exactament en les idees oposades tan a nivell econòmic com a nivell de l’ADN social. Les comunitats de producció entre iguals (P2P) creuen que el coneixement és un bé comú per compartir amb tots, i per tant, no hi ha innovació que es pugui negar a la població humana en conjunt.

De fet la retenció d’una innovació que salva vides o pot salvar/millorar el món, és considerada com una actitud poc ètica. La producció entre iguals (P2P) fomenta la distribució i la inclusió, és a dir la fabricació a petita escala o fins i tot a nivell personal. L’obsolecència programada, que és una característica i no un error del sistema actual, és totalment inexistent en la lògica de la producció entre iguals (P2P). En altres paraules, la sostenibilitat és una característica de les comunitats de disseny obert, no un error.

Un cop més, hi ha precedents històrics on es va experimentar una inversió en valors similars. Les comunitats cristianes en l’Imperi Romà no estaven competint amb l’Imperi, sinó que estaven construint les seves pròpies institucions, d’acord amb una lògica diferent i sense relació alguna. Mentre que les èlits romanes odiaven el treball, això era per als humils esclaus, els monjos cristians exaltaven el treball i tractaven de prefigurar l’Edèn a les seves ciutats terrenals d’inspiració divina.

De la mateixa manera, els Sans-Culottes francesos de 1789 no estaven competint pels privilegis feudals, ells els van abolir tots en un sol dia!. Per tant, seria un error veure la producció d’iguals (P2P) simplement com un conjunt de tècniques que competeixen amb models existents. De fet, aquests esdeveniments estan succeint en un pla totalment diferent. Les diverses aproximacions viuen i coexisteixen en el mateix món, però en realitat no pertanyen a la mateixa manera lògica de veure el món.

Així que, quines són les economies d’abast de la nova era P2P? Podem identificar dos tipus:

1. El mutualitzar els coneixements i els recursos immaterials
2. El mutualitzar els recursos materials productius

El primer principi és fàcil d’entendre. Si ens falta el coneixement com a individus (i ningú pot saber-ho tot!) és molt probable que en la comunitat (local o virtual) algú tingui aquest coneixement. Per tant, el mutualitzar els coneixements i “la innovació accelerada mitjançant la multitud (crowd)”, és una característica ben coneguda de l’economia cooperativa. Però l’avantatge de l’economia d’abast es crea quan es comparteix el coneixement, i per tant, pot ser utilitzat per d’altres. Amb aquesta innovació social, el cost comú de la producció conjunta de coneixament es redueix dràsticament.

Prenguem l’exemple paradigmàtic del Nutrient Dense Project.

Aquesta comunitat global dels treballadors agraris i científics està interessada a experimentar amb els millors nutrients per obtenir una millor qualitat dels aliments. L’investigació conjunta es pot fer i posar a prova diversos nutrients en diferents sòls i zones climàtiques, i d’aquesta manera no només es beneficia tota la comunitat del projecte, però potencialment, es pot beneficiar tota la humanitat. Les estratègies que es basen en la privatització de la propietat intel·lectual, no poden obtenir aquests avantatges d’abast, o almenys, no a aquest nivell.

Prenguem un altre exemple, el de la granja urbana de la família Dervaes a Los Angeles, que aconsegueix una producció de 6.000 quilos de menjar cada any en una petita parcel·la a la ciutat. Com que estan compartint les seves innovacions per a una major productivitat, centenars de milers de persones ja han après a millorar els seus propis cultius. Us podeu imaginar la velocitat que es produiria en la innovació si existís el suport per part de les institucions de l’Estat-Soci, que donarien suport i s’extendrien les innovacions socials encara més?!

El segon principi, compartir els recursos físics per produir, s’exemplifica amb el Consum Col·laboratiu . La idea general és la mateixa. A títol individual puc no tenir una eina, una certa habilitat o servei, però vist des del punt de vista d’una comunitat, és probable que algú més ho tingui, i que l’altra persona pugui compartir-ho, llogar-ho o intercanviar l’eina/habilitat/servei. No cal que tots tinguem la mateixa eina, si podem accedir-hi quan ho necessitem. D’aquí la proliferació de mercats P2P.

Vegem un exemple il·lustratiu: el cotxe compartit. En els projectes de cotxe compartit es pot compartir mitjançant una empresa privada que és propietària dels cotxes (fleetsharing, com Zipcar), a través dels mercats P2P d’automòbils que uneixen individus (RelayRides / Getaround / SocialCar), o bé a través d’organitzacions sense ànim de lucre o entitats públiques (Autolib a París). Però tots ells aconsegueixen economies d’abast. Segons un estudi citat per Zipcar, per cada cotxe que es lloga, hi ha 15 cotxes de propietat menys a la carretera. També s’indica que els membres Carsharing condueixen un 31% menys després de la seva adhesió al club. Per tant, només el 2009, l’ús compartit d’automòbils va disminuir les emissions globals de diòxid de carboni per prop de mig milió de tones.

Imagineu una evolució similar en tots els sectors de la producció.

Com seria el nou sistema si les economies d’abast fossin la norma i poguessin reemplaçar les economies d’escala com el principal motor de l’economia i el sistema social? Ja hem esmentat les comunitats de dissenys oberts a nivell mundial, i suggerim que aquestes estaran acompanyades per una xarxa global de microfàbriques, que produiran a nivell local, com les que estan proposant Local Motors i Wikispeed i que ja estan essent prefigurades per les xarxes de hackerspaces, Fablabs i espais de co-working.

Això significa que també necessitem organitzacions mundials de materials, no per produir a escala global, però per organitzar les nostres activitats materials per tal de minimitzar els costos del procomú a les diferents xarxes, i no només en termes de compartir coneixement. En altres paraules, Qui jugarà el paper que l’Església Catòlica i els seus monjos itinerants van jugar a l’edat mitjana? No oblidem, que no era només una comunitat de disseny obert, sinó també l’organització que proporcionava el lideratge en l’àmbit cultural a tot el continent. Tenim una versió p2p que pugui operar potencialment a nivell mundial?

La resposta és per suposat la generalització de les “filé”, com s’ha proposat anteriorment.

L’únic que queda per fer és respondre a la pregunta crucial: com serà un govern global en una civlización P2P? Com podem transformar l’imperi focalitzat en allò material que actualment domina els assumptes mundials per al benefici d’uns pocs, i reemplaçar les ineficaces institucions globals que són clarament insuficients per fer front als desafiaments globals?
Imatge de capçalera de OpenP2Pdesign.org